Creo una empresa i treballo en ella. Durant un parell d’anys la cosa funciona. Al tercer, la competència, la baixada de vendes i la crisi m’obliguen a carregar-me de deutes. El quart any es insofrible, i a mitjans de setembre acabo tancant. Acumulo un deute “x”, el qual m’arrossega a perdre el cotxe i el petit pis que m’havia comprat quan la cosa anava bé. Una desgràcia tot plegat. Com que m’havia fet autònom, no tinc dret a l’atur, i en 5 mesos estic a la ruïna. Perdo el cotxe i la casa que portava més de 10 anys pagant, pels impagaments de les lletres. El banc se’m queda les claus, el sostre i tots els somnis d’una vida, però em continuen demanant un deute que supera els 100.000 euros. Ara, quatre anys després d’haver volgut generar riquesa, em trobo a la misèria més absoluta, després d’una vida sencera de lluita i esforç dedicats a un demà millor.
La història dels bancs també s’explica cronològicament, però la seva no segueix un camí tan lineal. Ells neixen, creixen, es reprodueixen i quan han de morir, perquè entren en fallida, igual que jo, se’ls rescata. I se’ls rescata amb diners públics pagats per homes i dones que han lluitat tota la vida per un demà millor. L’economia del món modern, capitalista i degenerat, prima als grans monstres del diner i mata al ciutadà de peu, perquè sense aquesta minoria absoluta, ella mor.
